Amb motiu del cap de setmana de convivĆØncia filosĆ²fica amb Josep Maria Esquirol a Casa Virupa, compartim amb vosaltres una ressenya sobre el darrer llibre del filĆ²sof, La ResistĆØncia Ćntima. Sāacostuma a vincular la resistĆØncia a un tipus de rebelĀ·liĆ³ contra un statu quo polĆtic determinat, perĆ², i si la resistĆØncia Ć©s constitutiva de lāĆ©sser humĆ ? Una resistĆØncia discreta, que no cerca grans titulars, sinĆ³ que brolla, madura i persevera en la vida quotidiana, als nostres carrers, a casa nostra, a la vora dels altres.
Que lāexistĆØncia de les persones no estĆ exempta de dificultats, no se li escapa a ningĆŗ. Tal com ens recorda Esquirol, la nostra situaciĆ³ Ć©s essencialment lĆmit. El desert, metĆ fora que empra lāautor per ilĀ·lustrar la precarietat de la condiciĆ³ humana, ens acompanya allĆ on anem, i Ć©s que la nostra realitat, moguda en gran part per les Ā«forces disgregantsĀ», ens assetja contĆnuament i no dĆ³na cap treva. Per aixĆ² precisament tĆ© sentit resistir, estar en vigĆlia, per tal de no sucumbir a allĆ² que, sense reflexiĆ³, sinceritat, constĆ ncia i tendresa, ens engoliria com un forat negre. Una resistĆØncia que no admet prĆ²rroga, sinĆ³ que sāha de donar en aquest present, contra aquesta actualitat, i que Ć©s indissociable de la cura de lāaltre i dāun mateix. Com un metge en temps de guerra (Esquirol parla del metge i del mestre com a Ā«categories ontolĆ²giquesĀ», Ā«maneres de ser de lāhomeĀ»), que no pot abandonar-se ni abandonar els seus pacients, el resistent es mantĆ© ferm en el seu propĆ²sit i confia en la fecunditat de la seva acciĆ³, malgrat que els fruits no siguin immediats.
En reconĆØixer en si mateix una disposiciĆ³ al no-res que sāexpressa en lāangoixa de la qual parlava Heidegger, en assumir la prĆ²pia finitud, en admetre la seva vulnerabilitat, Esquirol constata que el que desperta en el resistent Ć©s lāanhel de tornar a casa: trobar la pau, compartir lāĆ pat amb els seus. I Ć©s que no sĆ³n els grans plaers que hom podria trobar al paradĆs el que lāhome desitja desprĆ©s dāun viatge extenuant, sinĆ³ la senzillesa de la nostra quotidianitat. Des dāaquĆ es comprĆØn el sentit dāuna filosofia de la proximitat, que tindria com a elements cabdals la casa i el tu. La casa com a resguard enfront dāuna nit fosca i pertorbadora que tot ho abasta (el no-res), la casa com a punt dāorientaciĆ³, allĆ on ens podem recollir. El tu Ā«com a llar originĆ riaĀ», el tu que ens acull i que acollim, la paraula del tu que Ć©s abric. Per aixĆ² la resistĆØncia Ā«ĆntimaĀ» a la qual es refereix Esquirol, com ell mateix indica, sāha dāentendre com a Ā«propera, en tant que nuclear, del si mateixĀ». Per lāautor, la metafĆsica que sorgeix desprĆ©s de lāexperiĆØncia nihilista no es construeix sobre principis substancials, sinĆ³ sobre Ā«lāabric i la curaĀ», que aixopluguen. Que el verb utilitzat sigui aixoplugar tĆ© tot el sentit: allĆ fora no deixarĆ mai de ploure (ens recorda Esquirol que el nihilisme i la finitud no seran mai superats), perĆ² des del resguard es podrĆ afrontar tot el que vingui. La resposta a lāabisme rau, doncs, en Ā«lāapropiaciĆ³ de la quotidianitatĀ», a considerar que lāessencial es troba en els verbs i en els adverbis, en els noms propis, en el sentit comĆŗ.
Esquirol reivindica la resistĆØncia a Ā«lāimperi de lāactualitatĀ», actualitat entesa com a anticipaciĆ³, un no perdreās allĆ² que Ā«ja ha arribat, que en cada moment es fa actualĀ». Estretament relacionades amb lāactualitat, hi trobem lāhomogeneĆÆtzaciĆ³ i la impersonalitat. Cal resistir i rescatar la diferĆØncia, Ā«sortir de lāestadĆsticaĀ» i crear, Ā«ser iniciĀ». Parar atenciĆ³ al llenguatge ens podrĆ ajudar a realitzar aquesta tasca, ja que lāautor creu que el llenguatge, com a Ā«casa de lāhomeĀ» que Ć©s, tambĆ© permet orientar. En el diĆ leg amb lāaltre i amb un mateix (si Ć©s que tĆ© sentit diferenciar-los), el concepte de franquesa Ć©s molt important, perquĆØ qui parla amb franquesa parla lliurement. La sinceritat tĆ© prioritat sobre la informaciĆ³ veraƧ i impersonal. Esquirol sāavĆ© amb LĆ©vinas quan considerava que lāaspecte previ del llenguatge Ć©s la proximitat i no pas la identificaciĆ³ o el discurs. Arribem al mĆ³n i ho fem expelĀ·lint un prec. DesprĆ©s, ve lāacollida: els braƧos de la mare. La primera forma essencial de llenguatge Ć©s la pregĆ ria, seguida immediatament per lāempara, a la qual invoca.
Tornem a la imatge del desert. AllĆ , el rostre de lāaltre esdevĆ© indefugible, el rĆØgim de la impersonalitat no tĆ© cabuda quan ens trobem amb el tu que ens interpelĀ·la. Ćs nom propi, Ć©s paraula viva, Ć©s condiciĆ³ per a la prĆ²pia llibertat, perquĆØ Ā«jo sĆ³c amb els altresĀ». LāĆŗnica resposta amb sentit enfront de la precarietat Ć©s el resguard. De la consciĆØncia dāuna situaciĆ³ originĆ ria a la intempĆØrie i de la integraciĆ³ de lāexperiĆØncia nihilista, ens descobrim com a sutura, diu lāautor. La juntura, allĆ on dos lĆmits es troben, Ć©s frĆ gil, i dāaquĆ neix el sentit de lāajuntament, que vol dir āparar atenciĆ³ a la sutura que som i a la sutura que Ć©s lāaltreā.
La condiciĆ³ de vulnerabilitat que compartim amb el proĆÆsme condueix necessĆ riament a tenir cura de lāaltre i de nosaltres mateixos, i Ć©s que la fermesa dels altres depĆØn de nosaltres, i dels altres depĆØn la nostra fermesa. Per aixĆ² Esquirol recupera la fortalesa com a virtut del resistent, que Ā«tĆ© a veure amb el suportar i emprendreĀ»: la cura de si mateix vol dir resistir a les forces disgregants i comenƧar a recĆ³rrer un camĆ que, en ser recorregut, enforteix qui el traƧa. El pensar āo lāactivitat teĆ²ricaā sāalƧa com lāactitud dāorientaciĆ³, de cerca de sentit. Per aquest motiu, la filosofia no Ć©s evasiĆ³: la mirada de qui tĆ© cura de si mateix el situa en un camĆ de transformaciĆ³ que implica no cedir a lāabsurditat o no cedir davant dāun mĆ³n que sāenfarfega amb sentits banals. Ara bĆ©, no es tracta dāuna filosofia generadora de grans sistemes ni explicacions, sinĆ³ que, ben al contrari, es reconeix Ć²rfena de respostes i tĆ© fam de sentit. Vista aixĆ, la filosofia Ć©s germana de la pregĆ ria.
La resistĆØncia Ćntima Ć©s una aposta per tornar a la superfĆcie, per redescobrir els llocs on sempre som, on sempre hem estat. Els verbs i els adverbis, els noms propis, la casa sĆ³n peces essencials dāuna filosofia de la proximitat. Tenir cura dāallĆ² que fem, dāallĆ² que som, del pro- ĆÆsme, que, com un mateix, Ć©s sutura. Estar amb lāorella alerta per atendre lāaltre, llaurar fortalesa per assumir la prĆ²pia finitud. Reconciliar-nos amb els gestos quotidians i, sobretot, recuperar lāescalfor que nomĆ©s es dĆ³na a casa per irradiar-la arreu, malgrat la inexorable tempesta.
Aquesta recensiĆ³ va ser publicada al nĆŗmero 55 de la revista Enrahonar de la Universitat AutĆ²noma de Barcelona: