Què és l’entusiasme?
L’entusiasme és una de les sis paramites (o virtuts transcendentals) que es practiquen en el camí mahayana, com a fonament de la via dels bodhisattves. En ordre, les paramites s'exposen de la següent manera: la generositat, la conducta, la paciència, l’entusiasme, la meditació i la saviesa.
L’entusiasme en sànscrit és virya. En tibetà, tsöndrü. Tal com explicà Lama Norbu, l’arrel “vir” té relació amb el nostre vigor, virilitat. En els vedas s’associa també a virilitat i heroïcitat. Quan es parla d’entusiasme també se’n fa referència com a esforç joiós, empenta, diligència. Segons el comentari de Patrul Rimpotxé sobre el Bodhisattvacharyavatara, Shantideva parla de l’entusiasme com un estat mental d’alegria per tot allò virtuós. Per tant, trobar alegria en allò sa, en el que saps que convé i et convé, en les accions virtuoses. De manera implícita, aquesta pràctica ens ajuda a excloure tot allò que no sigui virtuós i també la indiferència.
També es parla de l’entusiasme com l’assistent de les altres pràctiques, la base per poder practicar les altres paramites. És necessari perquè gràcies a l’entusiasme es pot arribar a la il·luminació. Sense diligència no són possibles els actes virtuosos ni el mèrit, que son les dues acumulacions amb les que pots arribar a la i·luminació. Ho explica així: “si no hay viento, nada se mueve ni en el interior del cuerpo ni en el exterior”, comparant el vent amb la diligència. El vent (lung en tibetà - prana en sànscrit) es considera el principi del moviment, tant en el cos com en l’exterior. En general es considera un pont entre la ment i el cos. Així doncs, sense vent no hi ha moviment, sense diligència no hi ha actes virtuosos ni cap de les dues acumulacions possibles.
L’entusiasme passa per reconèixer allò que és bo (saviesa) i aprendre a estimar-ho i a desitjar-ho. Si el nostre entusiasme està motivat pel desig d’alliberar tots els éssers del samsara, combinat amb la visió mahayana de la realitat última, la nostra pràctica es convertirà en la perfecció de l’entusiasme.
Quins beneficis té practicar l’entusiasme?
Segons Khenchen Appey Rimpotxé a Iluminando el legdo del sabio, en aquesta vida l’entusiasme ens permetrà ser capaços de fer les activitats que ens proposem, ja siguin espirituals o mundanes. Obtindrem seguidors, riquesa i qualitats meravelloses, tot relacionat amb el Dharma. Serem feliços i no ens penedirem de res quan morim. Cap ésser podrà obstaculitzar la nostra pràctica. Aconseguirem en aquesta vida coneixement i saviesa. I, en vides futures, podrem eliminar pensaments no virtuosos i tenir-ne de virtuosos en molt poc temps. Podem veure que tota la puresa i virtut aconseguida surten de l’entusiasme. Es parla de l’entusiasme com la veritable font que fa sorgir les qualitats mundanes i transcendentals. Respecte el resultat últim en el nivell de budeitat, el que resulta de practicar entusiasme són els deu poders, els quatre tipus d’intrepidesa, i la capacitat d’actuar com el Buda sense obstacles per beneficiar als éssers.
Què és el contrari de l’entusiasme?
La mandra es defineix com la falta d’entusiasme per allò que és virtuós. Es dona a causa de tres factors:
1. Gaudir d’un estat ociós per aferrament a les distraccions i als plaers, juntament amb la falta d’esforç per allò virtuós. Procrastinar i posposar.
2. Aferrament a actuar negativament.
3. Desànim degut al menyspreu d’un mateix envers la capacitat de fer actes virtuosos.
Patrul Rimpotxé cita un comentari: “Por no sentirse hastiada de los sufrimientos del samsara,
la gente saborea la ociosidad como algo placentero y anhela dormir.” És a dir, gaudim de les distraccions i això ens permet no adonar-nos del patiment perquè, quan el sentim, tornem a buscar les distraccions. I així ens podem dedicar a les activitats d’aquesta vida i no ens cansem per molt que siguin interminables i inabastables, sinó al contrari, ens sentim orgullosos del que fem.
Un desavantatge de la mandra és que incapacita fins i tot per aconseguir els objectius mundans, i encara més les activitats espirituals d’escoltar, contemplar i meditar. Si intentem practicar en el camí espiritual sense entusiasme no obtindrem mai resultat. I si som mandrosos amb la pràctica, podríem perdre el que hem aconseguit en vides passades.
Buda va dir que la mandra mateixa és el dimoni, no hi ha força externa que la causi. Quan caiguem en la mandra podem recordar que:
- La mandra és l’obstacle més gran de tots per realitzar el camí del Dharma.
- El Buda va dir que sense entusiasme no serem capaços d’aconseguir els nostres propis objectius, i menys encara el d’ajudar a altres éssers.
- En un sutra es diu que si no tens entusiasme, no pots practicar en les altres paramites (perfeccions).
Però abans de veure mètodes per superar la mandra, ens podem fixar en les causes que la provoquen. Segons Shantideva, en el Bodhicharyavatara, podem observar 8 causes:
- Estar aferrats a posposar activitats
- Estar aferrats a altres feines, com les activitats mundanes, i no desitjar fer accions virtuoses ni gaudir quan les fem.
- Tenir mandra a causa del desànim d’haver practicat accions virtuoses durant un temps i no haver aconseguit el que es desitjava.
- La mandra de menysprear-se a un mateix, pensant per exemple que mai seràs capaç de realitzar accions virtuoses.
- No fer accions virtuoses perquè estàs estirat relaxant-te.
- Estar aferrat a gaudir dels plaers mundans com menjar, beure o xafardejar.
- No implicar-se en la pràctica de la virtut per estar dormint dia i nit.
- No sentir aversió per samsara, per tant no entendre les limitacions de samsara i de treballar només per aquesta vida.
De la llista es pot veure que la majoria de complicacions que porten a la mandra venen d’estar aferrats a treballar per obtenir beneficis només en aquesta vida.
Antídots contra la mandra: com practicar l’entusiasme paramític
Una cosa molt efectiva és reflexionar sense parar sobre la impermanència. El mestre de Kenchen Appey Rimpotxé, Deshung Acham Rimpotxé, parla dels obstacles que comporta estar aferrat a aquesta vida, perquè per exemple no pots ser-te de benefici a tu mateix de cap manera. Perquè si estem aferrats a la vida, no deixem espai perquè les nostres ments madurin i puguem practicar l’espiritualitat. No podem oblidar-nos d’allò mundà. Si volem practicar hem de sentir aversió pels objectius i ambicions mundanes d’aquesta vida.
Per molt que tinguem pensaments virtuosos a la ment, si no entenem la impermanència la nostra pràctica no tindrà fruits. Seguirem aferrats als vuit dharmes mundans (guanys i pèrdues, fama i mala reputació, elogis i crítiques, plaer i patiment). Hem d’entendre que mentre estiguem dins de samsara és impossible abandonar els vuite dharmes mundans, però podem actuar amb la idea de la necessitat de reduir o abandonar el nostre aferrament a aquests vuite dharmes mundans.
En concret, quan parlem de l’entusiasme com a antídot, Patrul Rimpotxé en comenta dos dos aspectes:
- La purificació de les esferes de l’activitat
Es refereix a tenir en compte fer accions virtuoses, evitar fer les no virtuoses, i a més canviar les accions neutres a accions virtuoses. En moments quotidians, una practicant pot pensar quan va a dormir, quan està assegut, quan menja, etc, que les seves accions siguin de benefici amb determinació.
["Quan somiï, que pugui realitzar que els fenòmens son com somnis, quan em desperti, que pugui despertar de la ignorància, quan em vesteixi, que pugui vestir-me amb l’autoestima i la dignitat... En trobar-me a altres éssers, pensar que pugui trobar-me amb el buda il·luminat..."].
Ho pensem amb els actes que fem quan anem a dormir, ens llevem, ens vestim i sortim, quan practiquem, quan ens trobem amb altres éssers, quan mengem i cuinem, quan obrim portes, caminem, ens trobem amb éssers malalts o feliços, agraïts o desagraïts, quan veiem paisatges o ciutats, o si fa fred o calor, i també quan fem accions a la feina (en concret parla sobretot d’accions relacionades amb l’agricultura).
Pensant així podem purificar les accions corrents que no serien ni virtuoses ni no virtuoses. Parla també de buscar ensenyances sobre com transformar el dia sencer en un dia virtuós.
- La pràctica de la excel·lència.
Parla de fer que totes les nostres accions siguin beneficioses per nosaltres i per a tots els éssers. És una pràctica comuna a tots els camins budistes, tot i que a vegades es fa més èmfasi en un mateix o en els altres éssers. Per exemple, en el camí fonamental la pràctica principal és aconseguir el propi benefici. En el mahayana l’objectiu principal seria beneficiar als altres éssers, i com a conseqüència també ens en beneficiarem nosaltres.
Practicant les sis paramites hi ha dues maneres de beneficiar als altres: de manera directa o de manera indirecta. Indirectament seria mentre estudiem el Dharma, directament quan decidim ensenyar el que hem comprès per eliminar la ignorància. I nosaltres progressarem en el camí del Dharma, ens tornarem més savis, renaixerem amb més recursos i sent més hàbils, i aconseguirem la perfecció en la saviesa que discerneix.
Com practicar la virtut de l’entusiasme tenint en compte això? Hem d’estar de bon humor i gaudir del que fem. Quan practiquem l’entusiasme o l’esforç alegre, hem de combinar-lo amb les quatre qualitats positives i abandonar els set aferraments. Això fa referència a la paramita anterior, la paciència.
Les quatre qualitats positives de la paciència són: abandonar totes les formes d’enuig, realitzar l’absència d’existència inherent, treballar per satisfer els desitjos dels altres i treballar per situar als éssers en un dels tres camins budistes perquè puguin madurar.
Els set aferraments són: a la ira, a posposar la pràctica de la paciència i venjar-nos en el moment que ens fan mal, a sentir-nos satisfets amb la paciència que ja tenim, a l’expectativa d’obtenir recompenses en aquesta vida, i la d’obtenir resultats positius en vides futures, aferrament a la predisposició d’enfadar-se, i aferrament a les dues distraccions, la d’especular (sentir-se a gust amb el vehicle inferior) i la d’aferrar-se conceptualment als tres factors de practicar la paciència (el que fa mal, el que el rep i l’acció de la paciència mateixa).
Shantideva, en el Bodhisattvacharyavatara, té en compte les diferents mandres i proposa reflexions per a cada cas per treballar les diferents mandres que s’han explicat.
1. Per la primera mandra, que és el gust per la ociositat.
2. Per la segona mandra, que és l’aferrament a actuar negativament.
3. Per la tercera mandra, que és el desànim relacionat amb menysprear-se a un mateix.
1. Per aquest tipus de mandra, Shantideva parla de la utilitat de contemplar la transitorietat, la impermanència. Ho explica amb l’exemple del pescador i les xarxes, aquí els pesacdors serien les nostres afliccions (com l’ira, l’aferrament...) i van buscant els peixos, els atrapen i els maten. Ens atrapen en les xarxes de samsara, en la roda de renaixements, on la mort és inevitable. I no ens n’adonem, d’aquesta certesa de la mort. Amb diferents exemples, es posa de manifest que la mort vindrà en els moments més imprevisibles, sigui el que sigui que tenim previst fer, deixant coses a mitges, etc. I s’explica que si esperem al moment de la mort per abandonar la mandra, no tindrem temps d’acumular ni mèrit ni saviesa per la pràctica d’accions virtuoses. No serveix de res si no s’abandona abans la mandra. Parlen d’un proverbi que diu: menys tolerant que la carn tendre d’una ferida i més irascibles que un esperit maligne. Així de delicats i irritables som, incapaços de tolerar cap molèstia.
2. Per la mandra de decantar-se sempre cap a fer accions negatives, s’interpreten els versos de Shantideva com que el Dharma sublim és causa d’alegria infinita. Al principi, quan l’escoltes, t’inspira i et desperta fe allà on abans no n’hi havia. Quan reflexiones sobre Dharma, elimines tots els pensaments discursius de la ment que està distreta. I finalment, quan medites, pots generar en la ment la saviesa primordial de l’alliberació. Per tant és virtuós en totes les etapes. I per combatre la mandra, hem de pensar que no podem rebutjar la pràctica i en canvi gaudir de del que ens portarà patiments insuportables en aquesta i en totes les vides. Parla de com podem estar distrets pensant en família, amics, feina, dedicant-nos fins al punt de no poder descansar bé ni dedicar estona a la pràctica i l’estudi. Trobar plaer en l’agitació incontrolada de la ment, o del cos o de la paraula; dedicar-nos a activitats no virtuoses, moure’ns pel desig i l’odi, fins i tot riure molt fort o perdre el temps amb converses ni negatives, neutres, o amb pensaments del passat i futur. Proposa no perdre’ns gaudint de tot això, i en canvi recordar molt fort que en la pràctica de l’entusiasme hem d’allunyar-nos del desànim, i adquirir les quatre forces reparadores. També comptar amb “atenció i introspecció vigilant”, buscar activament apropar-nos a allò positiu i allunyar-nos d’allò negatiu, i tenir en compte els antídots per controlar el cos, la paraula i la ment. Shantideva també proposa cultivar la bodhicitta mitjançant la pràctica de meditar en la igualtat entre un mateix i tots els éssers, i després intercanviar-se un mateix pels altres.
3. Per combatre la mandra de menysprear-se a un mateix i desanimar-se, Shantideva parla de preguntar-nos com pot ser que tots els éssers, fins i tot els més dèbils, puguin aconseguir sortir de samsara, i amb nosaltres mateixos pensem que no és possible? Explica que tots els éssers tenen des de sempre la naturalesa búdica, i que en algun moment, amb algun contacte amb un ésser realitzat, pot despertar-se aquesta llavor de la il·luminació, i al llarg de vides, anar madurant per acabar assolint la budeitat. Diu que tenir por a generar bodhicitta és injustificat, per molt que llavors ens haguem de comprometre a donar-ho tot pels éssers. Perquè hi ha dolors molt més insuportables que ja hem patit i patirem i no ens han fet acumular mèrit ni saviesa. Per alliberar-nos de samsara, haurem de comprometre’ns i generar bodhicitta tot i saber que ens trobarem amb dificultats. Però diu, també que tinguem en compte que el mètode que es proposa d’entrada per curar afliccions en aquest cas és tant dolorós com seure en un coixí i practicar atenció. Després, a mesura que puguem anar sent més generosos, ja passarem a donar possessions nostres, i finalment entendrem que no hi ha diferència entre una cosa que “ens pertany” i un braç del cos. L’objectiu de desaferrar-se així és no tenir por, perquè haurem actualitzat el pensament d’igualtat entre tots els fenòmens, i la diferència entre el plaer i el dolor seran com il·lusions màgiques. No ens faran por. Citen un sutra que explica bé això, que diu: Los que saben que todo es como una ilusión mágica y que nacer es igual que entrar en un jardín, tanto en la abundancia como en la miseria no tendrán miedo de los sufrimientos ni de las emociones aflictivas. Tot i pensar que els bodhisattves es queden a samsara durant moltíssims renaixements per seguir ajudant als éssers, hem de tenir en compte que algú que ja ha realitzat la naturalesa de tots els fenòmens, no es contamina amb els defectes de samsara, per tant no estarem patint totes les vides si aconseguim més saviesa i realitzacions. Això tampoc ha de ser un motiu per pensar en no generar bodhicitta o desanimar-se.
Shantideva explica que tot i pensar així, encara pot ser que sentim aquest desànim que ens porti a la mandra. I llavors explica les 4 forces amb les que compten els bodhisattves per aconseguir el seu objectiu: la força de l’aspiració, de la fermesa, de l’alegria i de desistir. A més, podem comtar amb dues fortaleses: la de la pràctica decidida, i la de controlar el cos i la ment.
Les quatre forces
- La força de l’aspiració
És l’arrel de les altres tres, i aspirar neix de la por al patiment resultat de les accions negatives. L’aspiració s’ha d’enfocar en els beneficis d’alliberar-se. És un interès entusiasta pel Dharma. Hem d’intentar eliminar totes les nostres faltes, tot i que comptem amb 84000 emocions aflictives que ens fan cometre faltes. Però per tant hem d’aspirar a fer tants mèrits i accions virtuoses com ens sigui possible, per aconseguir eliminar tots aquests vels i faltes. I si cada vegada aspirem de manera positiva i les nostres accions són més positives, el que anirem recollint serà cada vegada més felicitat. Aquí, en el comentari de Shantideva, es parla de les accions i el karma, i les combinacions possibles entre aspiracions i accions.
- La força de la fermesa
Citen un sutra que diu: “Devaputra, cuando el sol sale, no se desanima porque algunos seres sean ciegos ni porque no pueda disipar las sombras de las montañas. Ilumina todo lo que puede ser iluminado. Del mismo modo, cuando los bodhisattvas aparecen para beneficiar a los seres, no se desaniman porque algunos sean salvajes u hostiles. Ayudan a madurar y liberan a todos los que son susceptibles de ello.”
Sent conscients de les nostres capacitats, i deixant-nos impregnar per aquesta actitud que es descriu en el sutra, hem de valorar: si podem començar una acció que sigui beneficiosa i tenim els recursos, ho fem fins al final. Si no ens veiem capaços, no ho comencem fins que veiem que ho podrem acabar bé. L’ordre per ser ferms ha de ser: primer, decidir que ho farem nosaltres. Després, que no caurem en les afliccions. I finalment, hem de creure que som capaços de fer-ho.
Gràcies a la fermesa, determinació, no es retrocedeix en el camí que s’ha començat. Tot i que aquesta determinació és per quan ja has començat a practicar, no al principi del camí, perquè requereix que puguis confiar en tu mateixa.
Aquesta confiança en un mateix pot ser respecte a l’acció, respecte a la nostra habilitat o respecte les emocions aflictives. Aquí és quan no hem de caure en l’orgull o l’arrogància de pensar que només som nosaltres els que som capaços de fer accions virtuoses, o que és gràcies a les nostres habilitats que salvem als éssers. Hem de ser capaços de fer les millors accions que siguem capaços de fer, posar al servei dels éssers les nostres habilitats sense caure en l’orgull arrogant, i confiar en nosaltres com per pensar que no caurem en les afliccions i farem el possible per aplicar tots els antídots.
- La força de l’alegria
Ens permetrà gaudir del que fem. Aquesta alegria que han de tenir els bodhisattves es compara amb la que tenen els nens petits quan juguen, que ho fan sense esperar res a canvi i no es sacien de divertir-se. Quan gaudim dels plaers dels 5 sentits, ens exposem a poc benefici i molts perills. És, diuen, “como lamer la miel que está adherida al filo de una cuchilla muy afilada”. Estem aferrats a aquests plaers i no ens acaben de satisfer mai. I plantegen: si no ens saciem d’aquests plaers perillosos, encara menys hem de saciar-nos de la pràctica, que ens donarà fruits molt més virtuosos que no pas els plaers mundans. Haurem de relacionar-nos amb la pràctica d’accions virtuoses amb una alegria immensa, com si de sobte gaudíssim moltíssim d’un desig saciat.
- La força de desistir
En aquest cas, es tracta de saber parar quan sigui necessari descansar del que estem fent, per poder enfocar-ho i aprofitar-ho en un moment millor. I quan haguem acabat el que estàvem fent, no hem de pensar que ja hem fet prou, sinó pensar en com ho podrem fer millor la propera vegada.
Les dues fortaleses
- La pràctica decidida, atrevida
Hem de pensar, diu Shantideva, com si esquivéssim àgilment totes les afliccions i les eliminéssim perquè no ens facin mal. També estar atents, i a la que ens distraguem i oblidem els antídots, tornar a recuperar-los el més ràpid possible. Tenint en compte que si una petita aflicció troba una esquerda, entrarà i convidarà a les afliccions més grans a ocupar espai, hem de poder ser ràpids i combatre-ho d’arrel. Posen d’exemple un home amb una gerra plena d’oli fins al límit, que la porta mentre un guàrdia armat l’amenaça de mort amb una espasa si li cau una sola gota. Amb aquesta cura hem d’estar atents i no despistar-nos.
En aquesta fortalesa també es té en compte el poder de fer-nos promeses amb molta determinació i aconseguir complir-les. Ens hem de preguntar com ho podem fer perquè la nostra atenció sigui un hàbit, i podem recordar coses per fer que ens apropen a aconseguir-ho, com per exemple conèixer a mestres, fer retirs, fer pelegrinatges, pràctica, etc. I acaba amb una cita molt bonica d’un mestre, Sherab Yungne: “la fortaleza de la práctica resuelta significa la aplicación sincera de las instrucciones recibidas del maestro.”
- El control de cos, paraula i ment
Aquesta fortalesa fa referència a la pràctica que es proposa per exemple en la paramita de la conducta. Com fer que el cos, la paraula i la ment estiguin al servei de les accions virtuoses, i allunyar-nos de les faltes i de les afliccions. I compara l’entusiasme amb el vent: “igual que el viento mueve una tela de algodón y le hace ir y venir, la alegría de hacer el bien ha de ser lo que nos dirija el cuerpo, la palabra y la mente.” D’aquesta manera, diu, les accions virtuoses que vulguem fer i ens comprometem a fer amb alegria, aconseguirem portar-les a terme perfectament.
